Mentre la pandèmia de la Covid-19, síndrome respiratòria aguda greu (SARS), continua el seu procés global d’expansió (a data d’avui dos-cents milions d’infectats), la comunitat científica avença en el coneixement dels protocols de lluita contra la malaltia. L’agent responsable és un virus d’ARN amb embolcall víric de la família Coronaviridae (subfamília Orthocoronavidae), anomenat SARS-CoV-2. És tracta d’un virus nou, el setè coronavirus conegut capaç d’infectar humans. Presenta una semblança d’estructura biològica del setanta per cent (70%) amb el SARS-CoV, raó per la qual alguns científic plantegen la possibilitat que el primer sigui una soca del segon. Altres, tanmateix, descarten aquesta teoria perquè ambdós virus mantenen alhora diferències significatives i de fet els SARS-CoV-2 s’assembla més a d’altres coronavirus coneguts.
La tasca ingent de lluita contra la Covid-19 hi passa indefectiblement per l’esbrinament dels orígens de la pandèmia. En aquest sentit moltes vies de recerca hi romanen obertes. Podria tractar-se d’una nova soca sorgida en alguna espècie de mamífers que fins ara no s’hi havia encomanat. Podria haver-hi evolucionat un altre cop a alguna espècie de ratpenat, sent-hi una conseqüència directa del procés d’escalfament global del planeta. Podria fins i tot haver-hi estat fabricada artificialment per la mà de l’home als laboratoris.
Un brot important de SARS-CoV va tenir lloc a la Xina al 2003. Aleshores hi va infectar vasts sectors de la població demostrant que el seu radi d’acció no només no s’hi circumscrivia al món animal, en aquest cas els portadors van ser petits mamífers, sinó que també n’era plausible d’arrelar-se i evolucionar dins el cos humà. La pneumònia s’hi va escampar ràpidament, localment i als països veïns, però hi va ser perimetralment continguda i erradicada.
La nova soca, el SARS-CoV-2, es detectà per primer cop a Wuhan, ciutat al sud de la Xina, al desembre de 2019. El primer cas documentat va ser un treballador del mercat de mariscs que va ser ingressat amb crisi respiratòria severa per pneumònia. L’ampli ventall d’afeccions provocades per la Covid-19, però, va des d’un refredat comú fins a la síndrome respiratòria aguda (sovint mortal) passant enmig per possibles bronquitis, bronquiolitis i pneumònies de gravetat variable.
Els models probabilístics de la propagació n’asseguren que la majoria de la població contraurà alguna forma de coronavirus al llarg de la seva vida.
El fet que el primer primer cas d’un humà infectat amb el SARS-CoV-2 fos detectat a Wuhan no necessàriament vol dir-ne que aquí s’hi ha produït el primer contagi animal-humà (transferència zoonòtica). Quan parlem de l’origen no ens hi referim al primer humà portador del virus, sinó més aviat a l’espècie animal on s’hi hauria incubat la nova soca. La primera opció n’és lògicament dirigir la recerca cap a les espècies portadores de variants anteriors on s’hi podria haver-hi originat la nova soca. En aquest sentit, sabem que aquesta espècie de virus és típica dels ratpenats, però amb això no n’hi ha prou perquè, fet i fet, el nou coronavirus podria haver-hi sorgit a qualsevol portador intermediari, hi comprès l’ésser humà.
Posem-hi dos exemples concrets de possibles orígens del SARS-CoV-2 per aclarir-ne les idees. Recordem-hi que cap d’aquestes possibilitats encara no en té de confirmació científica.
Exemple 1. – El SARS-CoV-2 va ser transmès als humans per una espècie de ratpenat. El nou virus, doncs, n’hauria complert el seu procés de mutacions naturals, el seu camí evolutiu, dins les cèl·lules d’aquests ratpenats. Aquest procés de selecció natural, que consisteix en el desenvolupament de noves característiques genètiques adients per a la supervivència, n’és d’únic perquè depèn de l’espècie i de les condicions ambientals inherents. Per tot plegat, els individus de la nova sèrie vírica hi són prou diferents genèticament de la variant de procedència per poder catalogar-los com a una nova classe de coronavirus. Si aquest fos el cas, el SARS-CoV-2 s’hauria propagat en primera instància entre els ratpenats i després, amb el primer contagi, s’hauria importat com a agent patogen als humans. L’encomanament s’hauria fet des d’una espècie forana. Aleshores les campanyes de lluita contra la pandèmia haurien d’incloure-hi mesures de control d’aquesta espècie de ratpenats.
Exemple 2. – L’ancestre biològic de la nova soca, un coronavirus encara no determinat de manera concloent, hi hauria passat a l’ésser humà. Aquí, dins del cos cel·lular humà, a aquest brou de cultiu, hi hauria lliurat contra el medi ambient i els altres organismes existents, la seva particular guerra per la supervivència, durant la qual hi hauria desenvolupat les noves senyes identitàries que el confereixen l’estatus biològic de nova espècie viral dintre de la família Coronavidae. És a dir, el SARS-CoV-2 s’hauria convertit en agent patogen dins la pròpia espècie humana. Aleshores la investigació científica n’hauria de descartar d’altres espècies animals. L’existència d’algunes diferències genètiques significatives entre el SARS-CoV-2 i el SARS-CoV hi semblen adobar aquesta teoria.
Cap d’aquestes tesis no ha pogut de moment ésser avalada per resultats científics, de manera que, el ventall n’és d’obert.
Guiant-nos per l’experiència acumulada sembla preferentment probable l’Exemple 1, és a dir, que l’ésser humà n’hagi estat encomanat de SARS-Cov-2 per un portador forà. Portador de primitiu o, seguint la cadena, algun d’altre intermediari encomanat pel primer.
Malauradament, aquesta possibilitat també n’és la de més dolenta i descoratjadora perquè n’implica que la nova soca, present de manera descontrolada a la naturalesa, podria continuar mutant i donant noves variants més perilloses per a la raça humana.
