Dinou anys abans de l’esclat de la Covid-19, posant-ne un antecedent que no ha de caure en l’oblit al moment de recercar-n’hi l’origen, va sorgir al sud-est asiàtic una d’altra pandèmia: l’anomenada SARS-CoV. L’espècie animal transmissora hi seria la civeta, mamífer carnívor vastament escampat al sud de la Xina, l’Índia i la Indoxina. Des de la seva emergència i primers estadis de propagació, al novembre del 2002 a la ciutat xinesa de Canton, es va propagar ràpidament per una trentena de països, els més afectats dels quals a l’Àsia, Europa, Nord-Amèrica i Sud-Amèrica. Hi va infectar al voltant de vuit-mil cinc-centes persones, sent-hi causa de la mort d’un miler aproximadament. El brot global va ser contingut mitjançant el desenvolupament i l’aplicació d’una estratègia sanitària que hi incloïa les següents iniciatives.
- Activació d’un sistema d’alertes sanitàries a viatgers a les zones de risc i als possibles contactes estrets.
- Coordinació de centres sanitaris d’emergència les vint-i-quatre hores del dia, els set dies de la setmana, per proporcionar-hi una resposta ràpida davant l’aparició de nous brots infecciosos.
- Reassignació de milers de professionals i experts dels camps relacionats, pel desenvolupament de tasques de seguiment, investigació i recerca d’eines i respostes.
- Desplegament internacional d’equips d’epidemiòlegs pel desenvolupament de tasques col·laboratives.
- Realització extensiva de proves de laboratori als pacients malalts de SARS-Cov per esbrinar-hi els agents patògens responsables.
La WHO va donar l’episodi pandèmic per controlat al juliol de 2003, amb l’aturada de la propagació massiva i de l’aparició de nous casos, sense la trobada, però, de vacunes específiques.
Un nou esclat d’emergència sanitària, en molts aspectes semblant a l’anterior, va tenir lloc, perdurant-hi encara, a Wuhan, població de la província xinesa de Hubei, la qual fou la primera ciutat massivament afectada per la Covid-19. El contagi s’hi va propagar com un incendi estival en el pitjor escenari possible (altes temperatures, sequedat, abundància de material combustible, etcètera). En pocs dies els hospitals no donaven l’abast i les morts es multiplicàvem fora de tot control.
Per això és lògic que bona part dels focus d’investigació de l’origen s’hi hagin posat a Wuhan. La manca de transparència informativa a temps real va impedir-hi, però, el desplegament immediat d’una resposta immediata. Prosseguint amb el símil es podria dir que quan l’incendi va ser confirmat l’extensió i gravetat ja hi eren devastadores..
No va ser fins a començaments de 2021 que la Organizació Mundial de la Salut (WHO, World Health Organization) hi envià un equip de científics, a Wuhan, per intentar esbrinar-hi els orígens del SARS-CoV-2. Les tesis obertes n’hi incloïen la possibilitat d’un virus sintetitzat al laboratori i també l’evolució natural en ratpenats, o d’altres espècies animals intermediàries. Aquesta última sembla reunir-hi més suport en base als estudis precedents sobre el SARS-CoV. La intervenció humana en la gènesis hi és, de moment, gairebé descartada per les semblances i les inversemblances comparatives observades.
Les tasques d’investigació d’aquesta missió científica, tanmateix, encara no hi han arribat a un aclariment convincent i definitiu.
Si, com tota probabilitat n’indica, el SARS.CoV-2 hagués evolucionat en espècies de ratpenats recentment hi arribades al sud de la Xina, la tesi d’una relació directa entre l’origen del SARS-CoV-2 i el canvi climàtic n’agafaria l’empenta necessària per inclinar-hi la balança.
Un canvi climàtic no solucionat ni tan sols mínimament corregit, tant i més present avui que al 2003 quan la crisi del SARS-CoV, del qual en són causes principals:
- L’emissió de gasos d’efecte hivernacle.
- La tala indiscriminada d’enormes extensions forestals.
- El balafiament en l’ús d’energies i d’aigua, sobretot als països desenvolupats.
- L’excessiva generació de residus no reciclables (principalment plàstics).
- La no sostenibilitat del sistema de producció d’aliments.
- La proliferació de processos industrials contaminants (amb l’aparent aquiescència d’algunes autoritats competents).
- La impossibilitat d’arribar a un acord intergovernamental global, etcètera.
Tots factors coadjuvants que ens han portat a una situació d’emergència climàtica amb possibles conseqüències pandèmiques què, a les últimes dècades, d’una manera progressiva i indefugible , ha començat a posar-nos-en en risc de greu malaltia i fins i tot de mort.
Seguint aquesta línia d’investigació, les causes del sorgiment del SARS-CoV-2 respondrien a l’adaptació natural de les espècies a nous entorns mediambientals. L’evolució de les espècies no es limita als mons macroscòpics, vegetal i animal (del qual els humans hi som part). Les mateixes capacitats evolutives de les espècies i les mateixes lleis de selecció natural també hi regeixen al món observable pel microscopi. Aquest dels bacteris, dels virus i de la infinita varietat d’éssers unicel·lulars o pluricel·lulars, microuniversos hi compresos dins d’altres macroscòpics de més complexitat.
Tot i que la capacitat de mutació pot ésser major en organismes biològicament més senzills, la regla de supervivència és la mateixa per a tots els éssers vivents: quan les condicions mediambientals varien substancialment, posant-hi en risc la continuïtat de l’espècie, cal adaptar-s’hi si se’n vol romandre a la faç de la Terra. Aquest procés de selecció natural tan sols els individus més forts podran desenvolupar-lo. Així les noves característiques genètiques es propagaran a les futures generacions. Els individus que no n’assoleixin pas l’adaptació sucumbiran i la seva configuració genètica, insuficient per sobreviure, també desapareixerà del mapa genòmic de la naturalesa.
L’estadi actual del procés de canvi climàtic, i les seves conseqüències pertot arreu, representen avui mateix la causa de les variacions substancials del medi-ambient què posen directament en perill la supervivència de moltes espècies.
D’aquesta manera, el sobreescalfament del planeta hi juga un paper doblement afavoridor per a l’aparició de noves soques de virus o de virus inactius fins ara en determinats entorns. Per una banda veiem el cas dels casquets polars àrtic i antàrtic on l’augment de temperatura hi causa el minvament continu de les masses de gel. Aquestes en tenen un paper preponderant en l’equilibri i en l’ordre climàtic que permet la renovació del cicle de vida del planeta.
També la destrucció massiva de les zones forestals més antigues i esteses de la Terra. La desaparició de les selves subtropicals de l’Àfrica i de Sud-Amèrica, amb el desastre ecològic de la tala indiscriminada de l’Amazònia com a exemple ben eloqüent.
Per altra banda el canvi climàtic n’actua com un motor accelerat, impossible d’aturar, de la transformació del ecosistema planetari. Modifica la periodicitat de pluges i estacions, la intensitat dels vents, el nivell del mar i les direccions dels corrents marins, etcètera. Fins i tot substitueix ecosistemes cent-mil·lenaris establerts en determinades zones del planeta: aquí on hi havia fa unes dècades un bosc poblat de tota mena d’arbres gegantins ara hi avença una sabana. L’avenç hi expulsa moltes formes de vida existents fins ara, provocant-hi un procés de selecció natural i la migració de moltes espècies. Alhora n’atrau de noves que hi arriben portant-ne tota la seva càrrega viral.