EL CANVI CLIMÀTIC COMPRÈN CERTAMENT ELS LLINDARS DE TEMPERATURA DE SOBREESCALFAMENT, ELS FENÒMENS CLIMATOLÒGICS EXTREMS I ELS PROCESSOS DE DESERTIFICACIÓ I DESGEL. UN EFECTE CONSTATAT I PREOCUPANT, DEL QUAL LAMENTABLEMENT NO SE’N PARLA GAIRE, ÉS LA MODIFICACIÓ DE L’EQUILIBRI NATURAL.
La natura, de la qual, com a gènere, hi som els administradors responsables principals, és un sistema complexo de múltiples interaccions què, en major o menor grau, condicionen el funcionament del tot. Tota causa hi té el seu efecte, tot efecte torna a generar-hi una causa.
Tot i l’ordre generalitzat hi regnant a la casa, a la cuina, tot es mou. Res no hi és quiet a la natura. Tot és en un constant moviment motivat pel tancament dels equilibris i els conseqüents processos tendents a restablir-lo. Ara mateix al nostre voltant s’hi desenvolupen milions d’aquests processos què tenen lloc tant als mons macroscòpics com als mons microscòpics. Una generació continua d’estats inicials de desequilibri què n’engeguen uns processos continus, que poden durar milers d’anys i que condueixen a d’altres estats d’equilibri.
La capacitat de la natura d’autoadministrar aquests caòtics processos permanents, mantenint-ne alhora el funcionament del maquinari total, i desenvolupant-hi aquest harmònic moviment continu cap a l’equilibri n’és d’inherent.
Un dels pilars d’aquesta capacitat inherent és la potencialitat, pròpia de les espècies, de desenvolupar processos de selecció natural. Una característica definitòria de l’arquitectura natural que permet la continuïtat de la vida. D’aquesta manera s’auto-renoven les funcionalitats dels individus i sorgeixen de millors preparats per a les noves condicions medi ambientals.
Des del començament mateix de la vida al planeta, sempre hi va haver una lluita constant. Els elements i els éssers vius, sota una aparent programació o sota l’atzar més sortós imaginable, van participar-hi en aquest procés universal per mantenir un equilibri dinàmic que possibilités la continuïtat de la vida fins els nostres dies.
Això sempre, fins a mitjans del segle passat tot just després la segona gran guerra, va ser-hi la llei i la norma. Un cop engegada al planeta, segons aquesta llei, la vida en el seu conjunt mai no va desaparèixer, tot i que algunes espècies sí que ho fessin.
L’equilibri natural, al qual hi érem acostumats fins a mitjans del segle passat, n’era certament molt estable i auto-regenerable perquè els factors hi intervinents sorgien a la pròpia natura, sense la intervenció d’efectes artificials forans. Què volem dir amb efecte artificial forà? Doncs un esdeveniment que mai no ocorreria de manera natural: una bomba atòmica com la d’Hiroshima o l’abocament massiu de residus industrials a les vies d’aigua, per exemple.
Deixada a les seves pròpies autoregulacions, l’auto-regeneració natural funcionà adientment durant tota la història universal.
Referint-nos a la Covid-19, en articles anteriors, n’explicàvem el restabliment d’aquest equilibri natural des del punt de vista microscòpic, a l’entorn propi dels virus. Hi parlàvem de la gènesi i les mutacions dels gèrmens, causades pel fet, del tot normalitzat a la vida natural, de veure’s forçats a adaptar-se a nous organismes receptors (nous hàbitats cel·lulars). Si abans ens hi centràvem en les noves possibilitats, sorgides per desplaçaments geogràfics, què afavoreixen la pandèmia, ara però, ho farem també des del punt de vista temporal. Des de la perspectiva dels cicles periòdics que regulen l’agenda natural.
En aquest sentit, el canvi climàtic en desenvolupa un altre efecte que contribueix a la proliferació de nous virus i a l’aparició de noves soques dels ja existents. La raó n’és que el canvi climàtic, n’altera els temps dels senyals què la natura se’n dóna a sí mateixa i què són com a les passes dels engranatges del maquinari intern del rellotge natural.
De retruc, aquesta alteració dels senyals meteorològics, avançant o retardant les sensacions tèrmiques, acaben per confondre les espècies, Aquestes es mouen a destemps i per tant modifiquen els seus hàbits biològics vitals.
Aquests hàbits hi són emmarcats dintre la programació periòdica natural regida pel mecanisme què hem anomenat el rellotge de la natura. Un rellotge, fa no gaire temps precís, què solia marcar puntualment, en una determinada època de l’any, els temps dels moviments vitals de les espècies.
Per exemple, l’hora de la caiguda de les fulles de les plantes, l’hora d’aixecar el vol migratori de les aus, l’hora de la germinació de les llavors, l’hora d’aixoplugar-se per hivernar, l’hora de començar a recollir provisions per al proper hivern, l’hora de la floració, l’hora del començament de les temporades de collita, l’hora de l’aparellament, etcètera.
És el què se’n diu el Calendari Natural.
