L’HORA DE LA CAIGUDA DE FULLES I FULLATGE, L’HORA D’AIXECAR EL VOL MIGRATORI, L’HORA DE PONDRE ELS OUS, L’HORA DE GERMINAR-NE I DE POL·LINITZAR-NE, L’HORA D’HIBERNAR-NE, L’HORA DEL FRUIT I LA COLLITA, L’HORA DE L’APROVISIONAMENT PER AL PROPER HIVERN, L’HORA DE L’APARELLAMENT I DE LA GESTACIÓ… EL CALENDARI NATURAL MARCA ELS TEMPS DELS CICLES NATURALS.
En el post anterior, Covid-19 | Equilibri Natural, hi exposàvem alguns trets del mecanisme d’equilibri de la natura. Ens n’hi fixàvem en el fet prodigiós del desenvolupament, alhora, dins del marc de manteniment de l’equilibri global. És a dir, dins d’una natura integrada per múltiples ecosistemes en permanent interacció multilateral, n’hi ha diversos què entren en crisi de desequilibri. Una crisi què solucionen evolucionant-ne cap a nous estats d’equilibri, mentre la natura com a un cos total segueix funcionant adientment. ¿S’hi podria deduir-ne que l’equilibri global de la natura, aquest ordre fisiològic acurat, hi és integrat per múltiples components buscant-ne camins cap a l’equilibri? ¿Què la sumatòria global que hi fa l’equilibri total n’inclou necessàriament diversos sistemes addends en desequilibri?
El nou estat d’equilibri, siguin quines en foren les conseqüències del desequilibri què va encetar-hi el procés, sempre, a la història natural, s’ha assolit satisfactòriament.
Aquest mecanisme formidable de lluites internes, sovint vitals, pel restabliment de l’equilibri necessari, però, no és, ni molt menys, invulnerable. En particular, no ho és davant les conseqüències nefastes de l’acció de l’ésser humà sobre la totalitat de l’ecosistema planetari. A causa de la intervenció humana sobretot de l’últim segle, els processos de contaminació generalitzada engegats per les anomenades revolucions industrials, pel consumisme i per les guerres, hi han introduït i amuntegat sense aturador, elements no sostenibles. Factors de desequilibri què, per la quantitat gegantina i la manca de biodegradabilitat, en creen les condicions necessàries per a l’alteració permanent, i fins i tot per a la destrucció, del Calendari Natural.
Durant desenes d’anys n’hem vingut rebent multiplicitat d’avisos en forma d’esdeveniments naturals catastròfics fora del context habitual. Advertiments posant-ne en evidència què el factor humà crea una alteració progressiva de les regles del joc natural. La degradació de les condicions físiques i biològiques del planeta què la natura no hi és preparada per regenerar-ne. No, a aquest ritme de vertigen que n’imposa l’acció de l’home.
Degut, entre d’altres, a les pràctiques nocives sostingudes, industrials, de consum i d’administració de residus, el Calendari Natural ja no hi és el mateix.
Donem-hi una ullada a alguns signes de l’alteració d’aquest rellotge.
Amb l’escalfament global de superfície i atmosfera planetària, fet real, palpable i indiscutible des del punt de vista científic, les busques d’aquest Calendari Natural ja no hi marquen les hores puntualment. Ni tan sols ho fan, en alguns casos, aproximadament.
El rellotge de la natura s’ha vist progressivament superat pels entrebancs, talment com si les peces internes del mecanisme regulador se n’haguessin rovellat i freguessin entre elles. Així veiem clarament com les estacions ja no comencen pels volt de les dates tradicionalment esperades, se n’avancen o se n’endarrereixen arbitràriament, i el retard o l’avançament n’és més i més pronunciat any rere any.
Els greuges, nombroses desenes d’anys acumulats, hi han arribat al punt dramàtic d’ésser inassumibles per a una natura que en demana desesperadament un respir. Una treva durant el qual no continuïn apilant-se els danys, damunt el seu organisme prou ferit i malalt. I és què la varietat de gasos, plàstics i d’altres substàncies nocives, continua augmentant pertot arreu. Els oceans, i fins i tot l’espai circumdant la terra, no hi queden fora del problema i també allotgen grans abocadors de brossa humana.
La incapacitat de recuperació per se també es deu a les enormes quantitats d’aquests productes tòxics, no reciclables naturalment. Un procés continu i creixent, desenvolupat a un ritme d’acumulació impossible de neutralitzar. Les tasses de producció de factors desestabilitzadors superen amb molt la tassa de regeneració natural. Això n’implica que el dèficit sanitari global va en augment.
La natura necessita urgentment repòs i temps per recuperar-se del dany que l’hem infringit. Si no li donem aquesta oportunitat, certament, no se’n podrà refer. La destrucció del Calendari natural en serà d’irreversible.
Els registres dels règims actuals de precipitacions mostren, cada cop més sovint, precipitacions de caràcter torrencial en llocs on abans difícilment no s’hi produïen. El caràcter inesperat de les descàrregues fa molt difícil, tot i els modernes mètodes actuals, la predicció de la intensitat del fenomen. La imatge d’una inundació en bell centre de ciutat en parla per si mateixa.
A mitjana tardor, per exemple, s’hi imposen dies de marcats trets estiuencs o hivernencs què no fan sinó confondre’ns tots vivents. Els clàssics períodes de pluja, tradicionalment repartits fa no fa segons zones i estacions, també es veuen alterats notablement: les pluges han variat la seva estacionalitat i la seva geografia, tot plegat en quantitat i també en qualitat.
Les corbes de distribució de precipitacions ja no presenten els trets predominantment regulars d’abans. Tampoc les evolucions temporals graduals, periòdiques i repartides més o menys equitativament segons indrets i èpoques de l’any meteorològic. Ara com ara en són de més abruptes, deslocalitzades i pronunciades perquè hi tradueixen les irregularitats de concentració i repartiment dels fenòmens.
Edificis anegats durant les últimes inundacions a l’oest d’Alemanya, aquest mateix estiu europeu. Observem-hi el senyal de trànsit de la cantonada per comprendre’n millor l’alçada descomunal del nivell de les aigües que fa desaparèixer voreres i primeres plantes dels edificis.
Cada vegada n’abunden més les pluges torrencials de curta durada. Precipitacions desfermades que provoquen desbordaments de rius, crescudes del nivell del mar amb la consegüent pèrdua de territoris de línia costera, i onatges gegantins. Les fortes pedregades inesperades cada cop més sovint destrueixen les plantacions afectant greument les produccions agrícoles.
La meteorologia s’ha tornat, tot i les eines digitals modernes i les imatges de satèl·lit, una activitat encara més difícil de desenvolupar amb precisió. Els fenòmens climatològics s’originen i es desencadenen amb la llei de l’acumulació fins el desbordament desfermat. Les descàrregues torrencials van guanyant en freqüència ràpidament.
La qualitat de les pluges també s’ha vist minvada per l’acció omnipresent del canvi climàtic. El contingut d’impureses residuals, què contaminen la terra en lloc d’afavorir-ne l’aprofitament vital de l’aigua, n’augmenta.
Les anàlisis de laboratori hi detecten cada cop més substàncies tòxiques. Restes no biodegradables, microplàstics i subproductes de fertilitzants, sobretot. A més les aigües en porten sovint més pols, fang, i components químics de rebuig industrial en suspensió.
La incidència, nociva per a la salut, dels nivells creixents de microplàstics és especialment preocupant. En contribueix a l’afebliment dels sistemes immunològics davant les infeccions.
Des del punt de vista quantitatiu l’alteració del Calendari Natural hi indueix el minvament de pluges, en certes zones tradicionalment humides del planeta. És el procés de desertificació que n’incideix directament en la modificació dels ecosistemes i en el minvament de la producció d’aliments als hàbitats regulars. Fet i fet, n’hi destrueix les cadenes alimentàries.
D’aquí què, per un altre camí, gran part de la fauna i la flora, en mig de la confusió pels canvis del Calendari Natural, es veu forçada a una migració de supervivència, fora de temps i de ruta, en la qual es barrejaran espècies fins ara no contactades, afavorint-ne l’aparició de nous virus, com n’és el cas de la Covid-19.
